Bueno gent, ja estic aqui!!!
Aquest viatge sera menys documentat que l’altre, ara estic estudiant i treballant, no tinc temps per blogs, pero en quan tingui un raconet m’hi poso
A mes hi hauran visites a Barcelona, us podre explicar les coses en primera persona, quina diferencia eh?
Porto aqui un mes i m’han passat moltissimes coses, sembla que en porti tres.
Lo primer, vaig estar a tres llocs diferents en deu dies. Quin conyas!!!
El primer lloc estava al centre, tot prometia, pero el propietari estava sonat, pero sonat de veritat. Primer em va fotre a dormir al terra al mig de la sala, i el tio es pasejava en gallumbos tot el dia, entrava sense trucar a la porta, buf vaig fujir al tercer dia. Pero vaig coneixer a la Carolin, una alemanya de Berlin de la que m’he fet molt amiga.
El segon lloc estava a pendre pel cul, i a mes no tenia gens d’intimitat, havia d’entrar per l’habitacio d’una parella per anar a la meva. No molava, vaig durar una setmana fins que va quedar lliure el tercer i definitiu lloc.
Ara visc al centre, a Sodermalm, estic encantada. Comparteixo pis amb el Stefan, es un tio molt educat i agradable, tinc moltissima intimitat perque la meva habitacio queda apartada. A vegades venen les seves filles de vint i catorze anys, i son maquissimes. Estic molt contenta.
Despres de l’odissea de buscar pis, bueno i mentres m’anava traslladant de banda a banda, ve la adaptacio al nou lloc de treball. Aixo ha sigut facilissim, tinc uns companys collonuts que m’han fet sentir a casa desde el primer dia, m’ha sorpres lo calids que han sigut amb mi, aqui aixo no es gaire habitual.
I ara la bomba, lo mes bestia que m’ha passat a un curro, i mira que he viscut lo meu. Han detingut al meu jefe per homicidi. Ja esta, aqui ho deixo. Evidentment el tio ha dimitat i ja no esta a la empresa, pero vaja tot ha sigut molt raro. Encara no hi ha hagut judici, nomes es sospitos, han detingut a ell i a la seva mare per la desaparicio del seu padrastre fa vuit anys. Tothom esta de faros.
Jo ho deixo aqui, evidentment no posare noms ni donare detalls, o sigui que no pregunteu.
Un peto enorme, i ja us explicare coses mes quotidianes el proxim cop, avui nomes lo heavy

Bueno nois i noies, aixó ja està, s’han acabat els dies de sake i sushi.

Em fa molta il.lusió tornar-vos a veure a tots, també una mica de pena per la gent que deixo aquí. Peró m’en vaig satisfeta, molt contenta. He aprofitat l’experiéncia al màxim, he fet molts amics, i dels bons,he viatjat i he aprés un munt de coses, no em puc queixar.

Aquesta setmana és una mica infernal perque treballo fins l’últim dia, peró el dissabte vaig tenir la meva despedida, va ser molt emotiu veure a tothom que he conegut aquí, menys els que ja han marxat. Vam montar una festa de les que fan época, erem uns trenta i vam anar a un bar de rock and roll i a un karaoke.

La nit va venir amb sorpreseta, resulta que el bar que havia triat els dissabtes fan un espectacle amb pole dancers, les noies que ballen amb una barra, total va ser la bomba. Jo no havia dit res perque no ho sabia, hi havia anat un divendres i no ho feien, doncs ja podeu imaginar els caretos de la penya quan unes noies en bikini es van pujar a la barra i es van posar a ballar.

La cara del vicepresident de la companyia no tenia preu…

Deixo molts amics, japonesos, yankis, australians, europeus i fins i tot uns quants espanyols.

La veritat es que m’ho he passat molt bé i tothom s’ha portat de puta mare amb mi.

Doncs res, moltíssimes gracies a la gent que han fet d’aquesta experiéncia una cosa bonica i màgica, inclosos vosaltres que m’heu donat molts bons moments amb els missatges que em deixa-veu al blog. Us estimo molt a tots

Ens veiem molt aviat!

Bueno, el Roger ja ha marxat cap a Barcelona. I a mi ja nomes em queda un mes i mig. Em fa pena, he fet bons amics aquí, peró els amics de sempre ja es necessiten.

Avui he decidit fet una micro entrada, dedicada al protagonista de la setmana!

Tokyo en va plé, ahir un pàjaro es va banyar en pilotes al foso del palau imperial, tenint en compte que el lloc està ple de poli es va montar un número del copón. Policies corrent, reporters corrent, i el loco fent braça al fossat com si res, encara va tenir els collons de enfrentar-se a la policia.

El millor de tot és que el marc splitz aquest és un britanic que viu a espanya, fa molts anys, serà el pernil i el fino?

Aqui us deixo el link amb el video, ja sabeu clicant la foto, no te pèrdua.

Ruth Asensio, tv la vaca, Tokyo.

Que pasa familia!

Quantes coses per explicar, ara feia molt temps que no escrivia. He estat molt liada, no he parat.

Vaig anar a Kanazawa amb una amiga, ens ho vam passar de conya, un cap de setmana pel Japó de veritat. A vegades tinc la sensació que despres de quasi un any a Tokyo no hauré vist Japó, és com si estigués en un pais dins d’un altre, en quan surts de la megaurbe et dones compte de que Japó existeix i està fora de Tokyo. Kanazawa és una ciutat petita a l’altre banda de la illa, al mar de Japó, plena de temples i cases de samurais, barris de geishas, mooolt guapo.

Després del cap de setmana m’esperava una altra realitat japonesa, el curro. Havia demanat un dia extra de vacances, lo que em va suposar treballar 12 hores durant quatre dies. Al final vaig treballar més que si hagues fet el dia. Malditos limones.

Peró va valer la pena, el Roger va arribar i als dos dies, cap a Vietnam, 9 dies al paradis.

Vam anar cap a Ho Chi Mihn, l’antiga Saigon, per arribar-hi vam fer escala a l’origen de totes les coses conegudes, Taiwan. Despres de set hores de vol i un parell d’aeroport, ja hi erem. A l’avió em vaig trobar amb un amic del curro, vam sopar amb ell i vam fer unes rises.

Saigon em va flipar, és el caos absolut, molt diferent de Japó, l’altre cara d’asia.

Vam anar a Hoian, un poblet del centre i a Hue, una ciutat petita del mig. Ens va flipar peró se’ns va fer molt curt, vam decidir que tornariem i veuriem Tailandia, Camboia i Laos. La gent és collonuda i auténtica, recomanable 100 per 100.

El pobre Roger va agafar 8 avions en 12 dies, queda demostrat que ja no té por als avions. A més vam enganxar un tifó de tornada i vam patir les pitjors turbulencies que em tingut, fotia molta por, i el Roger es va portar com un campió.

Després a currar un altre cop, i el cap de setmana a passejar i sortir, tothom volia veure al Roger, la gent que ja el coneixia i gent que el volia coneixer, tot collonut.

Bueno ja us anire explicant batalletes vietnamites i japonesas, peró poc a poc, no us fotre la chapa.

Un petó molt gros, ens veiem aviat.

Hola família!

Suposo que molts haureu començat vacances, quina enveja, jo res fins al setembre. Com que el Roger ve i jo tinc una setmaneta he decidit que anirem a Vietnam, al final surt més barato que viatjar pel Japó. Tinc moltíssimes ganes d’anar a Vietnam amb el Roger.

Quantes coses han passat, ja sabeu que el meu germà està “emprenyat”, quina il.lusió.

Jo per aquí la veritat es que començo a aburrir-me, tanta feina, després sortir, al final sempre és el mateix. Al novembre tornaré a Barna amb moltes ganes…

Ahir vaig agafar la meva super camara nova i vaig anar de rebaixetes pel meu barri preferit de Tokyo. Shimokitazawa és molt guapo, no surt a les guies per tant pots caminar més tranquil, i és molt auténtic. És un barri ple de botigues de segona ma, i bars, i hi ha molt bon ambient, pràcticament tots els carrers són peatonals, perfecte per passar el dia passejant. A més hi han terrasses, cosa molt estranya aquí. M’encanta seure a una terrassa i veure passar el dia. És agradable parar una mica i deixar que el món és mogui sense mi.

Total que al final vaig comprar-me un munt de roba i vaig passar el dia de conya. Cap a la tarda vaig quedar amb uns amics i vam anar a sopar per allà mateix. Vam anar a un izakaya, és com un bar de tapes peró a la japonesa. Aquí fan una cosa que es diu nomejodai, pagues una quantitat fixe i beus tot el que vols durant dos hores. Molt perillós.

Després vam anar a la festa de comiat del Brett i la Melissa. Ho van fer al bar del Joji, a Roppongi. Roppongi és el barri que menys m’agrada de Tokyo, ja veieu, un dia molt complet. Fa pena quan els amics s’en van, els trobaré a faltar, sobretot a ella. Us penjo fotos d’uns quants amics, aquests són quasi tots del curro, ja veieu que no hi ha gaire japonés, potser per aixó no hi ha manera d’apendre l’idioma…

També us penjo unes fotos de la parada de bus, és mooolt cutre, no sé em va cridar molt l’atenció.

Bueno, petons per tots, i aviam si m’expliqueu que feu per vacances, que sóc una mica masoca…

Fins aviat!

Tokyo, ciutat de contrastos, quan vaig arribar feia un fred de mil dimonis i ara no pots ni respirar.

Fa molt que no escric, estic molt mandrosa i molt cansada. Ara he tingut un cap de setmana de tres dies que m’ha sentat de conya. Bueno demà, torna a començar, pero al menys he pogut desconectar el tarro una mica.

La veritat es que paro poc per casa, m’he comprat un camaron de la isla, una kiss x2 de canon, no puc parar de jugar. Ara començo a fer fotos realment guapes, encara no he penjat res perque estic aprenent com funciona, i el manual en japones que tinc no m’ajuda gaire.

A part d’aixó, intento anar a la platja tot el que puc. Amb l’estiu la ciutat es fa dificil, massa gran, massa calor, massa ràpida. He anat a un parell de platges, una a prop de tokyo, que semblava lloret de mar. I una una mica més lluny que m’agradat bastant més.

També he conegut gent nova, espanyols. Molts guais, i molt tranquis.

Bueno, us penjo fotos varies. De shimokita, un barri molt guapo i tranquilet, d’estudiants. De la platja lloretosa. I d’una sessio de fotos per una dissenyadora que vam fer a casa en plan casero. La noia em va regalar un cendrer fashion que segurament no faré servir mai.

Ara intentare escriure més sovint, amb la nova càmera tinc moltes ganes d’anar a llocs i aixó ajuda per escriure, si no, a vegades no se que dir.

Del que tinc ganes ja és de veureus i parlar amb vosaltres en directe, ja queda menys!

Un petó molt gros i una abraçada.

Hoooola

Aquest cap de setmana no ha parat de ploure, quin rotllo, tota la setmana tancada a una oficina i quan arriba el divendres, el diluvi universal.

Total, he fet neteja i he anat a veure una exposició de fotografia. Aquesta és la meva trepidant vida a Tokyo quan plou.

Peeeeero, la setmana passada va ser més mogudeta, vam anar a un concert i després a un karaoke. Encara no havia anat a cap, tota una experiéncia. Us deixo fotos i videos, no us queixereu.

Els karaokes d’aquí són la hostia. Et donen una habitació per tu sol i quan vols demanar algo només has de trucar a un telèfon. Al final vam acabar tots amb una tonya de campionat. Tenint en compte que aquí els concerts comencen a les cinc de la tarda, i que vam tornar a casa a les cinc del matí, després de dotze hores de festa em vaig sentir com si hagues fet una romeria.

També hi han fotos del que s’esta tornant una tradició del diumenge, rentar la roba.

Aquestes són del diumenge passat, cada diumenge el meu company de pis i jo anem a la lavanderia que hi ha al barri, i els 20 minuts que triga la secadora fem un passeig per Shirokane. Bona manera de passar la tarda de resaca.

I aixó és tot, aquest cap de setmana no he fet fotos, bàsicament m’he relaxat, que bona falta em feia.

La setmana que ve estaré fresca com una rosa, aviam si no plou i podem fer un picnic o algo, que ja estic cansada d’estar tancada.

Un petó molt gran a tots, i bon Sant Joan!

Avui tiro de fotos d’arxiu. Quan el Roger estava aquí vam anar al mercat de tsukiji, del peix vaja.

És el mercat de peix més gran d’Àsia i no m’extranyaria gens que del món també. Tenint en compte la quantitat de peix que consumeixen, a la guia posa que la sisena part de la captura mundial es menja aquí, potser una mica exagerat.

I bueno, ja em fet la xorradeta turística i ara us explico com em va tot.

Doncs a l’empresa m´han proposat renovar contracte per vuit mesos més. Pero jo he renovat només per quatre, un altre hivern aquí i m’agafa algo. Així que ja sabeu, torno al Novembre. Encara no sé el dia pero serà cap al tard, a partir del 20.

Espero un fieston de benvinguda dels que fan època, ho necessitaré.

La veritat es que vuit mesos es massa peró quatre mesos més em sembla bé, no volia marxar tant d’hora.

Al principi ho vaig passar molt malament i no volia anar-me ara que estic bé, vull disfrutar de la ciutat i esprimir-li tot el suc que pugui. I de pas estalviar una mica.

M’haurieu d’haver vist renegociant el contracte, m’he tornat una cold bitch!

Aquí m’he espavilat moltíssim, ara la que es fa valer sóc jo, que collons!

Un petó molt gros i fins novembre!

pd: no acolloneu al Roger quan vagi a la vaca que us conec…

Hola familia!

Avui el Roger ha tornat a Barcelona, quina pena…

Ha sigut durillo acompanyar-lo a l’aeroport, les despedides són massa dramàtiques, no sé que tenen els aeroports que mai m’han agradat.

Han sigut dos mesos collonuts, ens ho hem passat de conya, peró sobretot han passat volant. Ara haurem d’estar un temps llarg sense veure’ns, sobretot si renovo contracte.

El divendres li vam fer una festeta al havana cafe, que és com la meva vaca japonesa. Està a Roppongi, que és el barri més horrorós de tokyo, peró la gent que ho porta són amics i han aconseguit donar-li un ambient molt calid. La festa va anar bé, mooolt bé. Ens vam embolingar bastant i ens va servir per no pensar que ens havien d’acomiadar tan aviat.

Bueno ara ja estic soleta una altra vegada, us he penjat fotos del pis nou. És molt guapo, tradicional japones, amb tatami i tot. El company també surt a alguna foto, és molt bon tio, molt tranquil. Estic contenta d’haver trobat una persona normal per compartir pis, aquí hi ha molt tarat.

Com veureu la habitació del bany està fora de la casa, has de sortir de la casa i obrir la porteta amb una clau, el primer dia em vaig tornar boja buscant el bany! Per sort al Japó el water sempre està separat, i nosaltres el tenim dintre, menys mal.

Un petonas gent!

Entre pluja i pluja va fent bastants dies de sol, molta calor humida i paraigües de tant en tant.
Ara començarà la estació de les plujes, sembla una ironia, si no ha parat de ploure desde que vaig arribar.
Peró quan fa bon temps la ciutat es preciosa, hi han molts festes al carrer, la gent està contenta i sobretot ja no fa aquell fred que els mediterranis portem tan malament.
Us deixo fotos del Sanja Matsuri, no us explico que és perqué el Roger ja ho ha fet al blog, no és questió de repetir-se.
Millor us explico una mica com va tot.
Ja ens em canviat de pis, ara visc a Shirokane Takanawa, al costadet del curro. La vida et canvia quan no has de pillar el metro cada dia, anar caminant a la feina és collonut.
També he oblidat el stress de l’últim tren. Quan vivia al nord havia d’agafar l’últim tren de les dotze, és un conyàs. Si el perds no tens alternatives, has de pagar un taxi, que és molt car o un hotel, que és més barato que el taxi peró no mola. Ara estic a tirar una pedra del centre, puc anar a sopar i fer una cerveseta i no cal que sorti fins les cinc del matí. Una alliberació.
El company de pis també ajuda, l’Ale és molt tranquil i molt bona gent, fàcil de conviure.
Sembla que tot va molt millor, ja no estic tan perduda com abans, ni tan sola.
El Roger se’n va d’aquí una setmana, ho passaré malament peró al menys no entraré en depressió profunda, aquest temps ha sigut collonut, ens ho hem passat de conya i seguirem parlant per skype, ara de gent que ell també coneix i de llocs que ha vist.
Us trobo molt a faltar, aviam si algú s’anima a venir a veurem, que aixó és molt guapo i no és tan car com diuen.
Un petó i una abraçada colectiva!

Konochiwa!

Doncs sí, la setmana que ve tindré una setmana sencera de vacances, no m´ho puc creure.
Aquí no és habitual pero el meu supervisor, que es un catxondo, ha aconseguit que ens juntin uns quants festius que em treballat i tindrem uns dies.
Amb el Roger volem anar a Kyoto, que pinta molt be, i poca cosa més que els trens són caríssims. Tambe tinc ganes de disfrutar de Tokyo sense treballar, pot estar be.
Aquí ja comença la calor, bueno dia si dia no, perque plou i fot un vent que riu-te de la tramuntana. De fet vam tenir un cicló petit fa un mes, peró jo m´he enterat avui, m´ho ha dit el Mato san, es el que passa quan no pots llegir la prensa. Jo només recordo que em va destrossar el paraigües, i també que tenia la sensació que el paraigües m’arrossegava.
Doncs aixó, que estem molt be, ara millor amb les vacances que venen. De moment em penso fotre demà una farra que deixarà Tokyo tremolant!
Molts petons per tots, us trobo molt a faltar.

Hola família!

Ja ha arribat la primavera. Els sakuras florits, les samarretes de maniga curta, els hanamis, i tocava fer una spring party. El Roger va fer una foto molt representativa de la bolinga que vam pillar, ja la veieu.

Tot va molt bé, el Roger està aquí, i a més em torno a canviar de pis. Ara estem bé al piset de Oji peró em feia molt pal quedar-me sola aquí, aquest barri és una mica depriment. D´aquí un mes, més o menys, em trasllado a Shirokane, a 5 mt caminant del curro. Compartiré pis amb un colega italià, el Sandrino, un tio collonut, estic molt contenta.

Us deixo unes fotos de Kawagoe, un poblet al nord de Tokyo. Té una arquitectura curiosa, cases negres i de pedra. Aixó el va salvar dels bombardejos americans, es veu que es pensaven que ja estava destruida quan veien les cases negres.

Avui ha sigut l’aniversari del Roger, i ho hem celebrat amb un nabe pantagruelic. Estem farts i retips, peró brindant amb cava, a la vostra salut.

Ja tinc internet o sigui que ens veurem les cares sovint, je, je

Bones!

Per fí m’he pogut conectar, encara no tinc internet pero quan fa mooolt bon temps m’arriba senyal d’un veí. Aquí el bon temps dura poc o sigui que aprofito.

Moltes novetats, ja estic al pis nou, de debó que ha sigut duríssim, unes setmanes molt llargues i desagradables,  pero ja està. Ara visc a Oji Kamiya, un suburbi de Tokyo, està a Tokyo mateix peró al nord. En mig hora de metro estic a la feina, aixó es molt guai quan treballes tant. El barri no és res de l’altre mon, peró a mi ja m’esta bé, tinc un bon super al costat,i si necessito res puc anar caminant a Oji, de conya.

Ara començo a tenir temps per mi, ja han caigut algunes marxes tokyenses, no estan gens malament.  A més comença a tenir coleguilles, fins i tot un japones que te un bar cuba on es serveix menjar mexica. Tot una trovalla, aqui hi ha gent molt guai, entre mig de la multitud pots trobar gent de puta mare. Al principi costa, hi ha molta gent peró tothom va amb pressa, es difícil canviar el xip, pero al final sempre te’n surts, suposo que a una ciutat més petita és més senzill.

Us penjo moltíssimes fotos, del pis, de varies coses i sobretot de yoyogi park. És guapíssim, un parc on es reuneix tothom, famílies, equips de beisbol, amics, gent de festa ballant, grups tocant, rockabillies, gent que treu el gos. És un lloc on tothom és feliç, ningú emprenya ningú i tothom riu, i aixó costa de veure aquí. Els westerns del curro ens em fet asiduus. Sobretot ara que sembla que ja comença la primavera, com canvia tot quan fa sol.

Res més, un petó molt gran i fins aviat!

Guillem m’ha agradat molt el teu comentari,  peró encara falta una mica perque torni a fer turnos…

Hola família!

Aquesta setmana no he escrit perque em vaig quedar sense internet i tinc moltes coses per explicar.

La primera, tinc pis, ja us penjaré fotos i us explicaré una mica millor mes endavant.

La segona, tinc compte al banc, shinsei bank.

La tercera, he anat a un onsen. És un balneari japones, amb piscines d’aigua prou calenta com per bullir una gamba. Va estar de conya, un amic em va portar. Vam anar a Toshimaen, prop de Nerima, el lloc era modernillo, tipo spa. Hi havia una piscina central enorme, i a fora vàries banyeres d’aigua calenta amb diferents minerals. També una sauna seca, i tot a dins d’un jardí japonés. La sensació és fantàstica, el cos calent i el cap fred, feia rasca, així no et marejes. També hi havia una piscina amb aigua molt salada, picava molt. Va ser molt relaxant, perfecte després d’una setmana plena de tràmits i feina.

La quarta i la més impactant. Ha passat, sabia que passaria peró no sabia quan. A la fí ha arribat, he viscut un terratrèmol. No patiu, no va ser fort, només 3.2. Va ser molt graciós perque em va passar al tren, el conductor anava dient coses en japonés, peró com que sempre diuen coses jo tranquila. Després va venir lo bó, dues o tres sacsejades ben maques. La penya ni es va inmutar, jo els anava mirant amb cara d’espantada i res, els tius seguien dormint i escrivint al mobil. Jo em pensava que el tren s’havia trencat i resulta que era un terratrèmol. Quina penya més dura, ni tan sols paren els trens.

Bueno us deixo unes fotos variopintes, n’hi han d’una festa que vam fer a casa, amb les companyes de pis. Va ser molt divertit, com priva aquesta gent, acaven les existencies de la vaca en un tres i no res.

Apa m’en vaig a dormir que demà toca feina.

Salut.

Bueno, aquesta setmana ha sigut llarga i intensa, així que fotaré una parrafada que us deixaré estabornits!.

Primer de tot, ja tinc el visat marcat al passaport, sembla una xorrada peró no ho és, és un pas important a la complicada burocràcia japonesa. Després d’aixó, vaig anar a sol.licitar l’alien card a l’ajuntament de Kita-ku, el meu barri. Tremendo, la primera tanda de fotos del fotomaton, surto mirant abaix intentant llegir en japonés, cosa que, com podeu imaginar, no vaig aconseguir. Encara no tinc l’alien card peró m’han donat un certificat que et posa les coses molt fàcils.

Segon pas, compte del banc, aixó ho faig el dilluns perque s’ha de tenir mòbil per tenir un compte al banc.

Tercer pas, mòbil. Ja el tinc! Per cert quan estava fent el contracte, el dependent m’ha dit si m’agradava el café. Aquí és costum fer els tractes i negocis amb un te o café, així que jo li he dit , i tant!. Doncs no, el tio ha tret una cafetera de sota el mostrador en plan hostessa del 123, resulta que regalen una cafetera amb el contracte nou, i li he fotut una cara de decepció que el tio ha flipat. No es que no m’agradi la seva cafetera, es que tenia fred, i son, i un café m’hagues anat de puta mare.

Quart pas, apartament, estic esperant que em diguin alguna cosa d’un que vaig veure dissabte, si tot va bé, habemus zulo! És un piset petitet peró molt apanyat a Oji kamiya, el barri no és que sigui la bomba, Jujo és més bonic, peró està a 35 mt en metro de la feina, i és tranquil, té un balcó gran, solet tot el dia, i vistes dels taulats del barri, per mi està de conya.

Com veieu ha sigut una setmana de lo més “entretinguda”, a part d’aixó i de la feina, poca cosa més.

Us deixo fotos de la meva passejada d’avui, he anat a Yoyogi, un parc guapíssim que està ple de gent. Veureu casoris tradicionals japonesos i frikis tradicionals japonesos. Un completo.

Un petonet i fins aviat.

Tòpic 1: Els japonesos són baixets. Doncs no molt més que els espanyols, tenint en compte que un parell de generacions han viscut una guerra, no n’hi ha per tant.

Tòpic 2: Menjen molt peix. Menjen molt de tot,els hi encanta menjar a totes hores, són bons menjadors i bebedors.

Tòpic 3: Foten empentes al metro. És impossible no fotre empentes en aquest metro.

Tòpic 4: Miren als extranjers descaradament. A Tokyo hi ha tants extranjers que no els hi foten ni cas.

Tòpic 5: Són grocs. Jo encara estic buscant algun que ho sigui.

Tòpic 6: Porten kimono. Alguna iaia he vist, peró no és molt habitual.

Tòpic 7: Els lavabos japonesos tenen un chorrico d’aigua. Doncs jo nomes l’he vist al curro, i la veritat és que, collons el chorrico, t’alegra molts matins!

Tòpic 8: Menjen arrós a totes hores. Aixó sí, aquí no tens problemes de panxa.

Tòpic 9: Es saluden fent reverències. Més que una reveréncia és un moviment sobtil de cap, em costarà treure’m el costum quan torni a Barna.

Tòpic 10: Són uns sosos. Qui digui aixó no s’ha pres unes birres amb ells, quin perill!

Com sempre, fotos clicant als japos en tanga.

Salut!

Hola família, ara feia dies que no escrivia, he estat malalta, unes angines japoneses que m’han fet patir bastant. Els virus japonesos són petits peró letals. Com els ninjas.

El estar malalta aquí m’ha fet pensar un munt, i aixó no sempre és bo. De sobte m’he adonat que visc al japó, ja sé que sembla una tonteria, pero fins ara tenia la sensació d’estar viatjant, ja sabeu, una temporada fora de casa, amunt i avall, tot és nou i emocionant. Ara no, m’he adonat que ara estic a casa, una casa estranya que encara no he fet meva, i no sé si algun dia ho serà, és moment de integrar-se, treures la màscara de turista, cómoda i freda, i tocar de peus a terra. Ara necessito tenir algú amb qui parlar, algú que entengui el que jo no sé ni tan sols explicar. Un munt d’emocions, totes barrejades. Aquesta ciutat és dura, sobretot per una mediterrànea com jo, trobo a faltar espontaneitat, i em costa molt comunicar-me. No parlo de paraules sino d’aquella comunicació social inmediata, amb una mirada t’entens, vas pel carrer i no et sents perdut, no et sents sol. Els japonesos són collonuts, no em malentengueu, peró tenen una cultura molt complexa, i diferent de la nostra. Aquí haig de començar de zero, no hi ha res establert, res amb el que puguis comptar, tot requereix un esforç, i normalment aixó m’agrada, peró amb les angines i el fred que carda aquí, aquesta setmana ha sigut una mica gris.

Dema seré més positiva, tranquils, us penjo fotillos.

Per cert aquelles boles són pastissets, tenen una pastisseria molt bona, molt fina. A les fotos veureu bentos, el bento és una caixa de menjar,és el que menjo quasi cada dia, com un plat combinat per emportar.

El disc dels carradine m’ha fet sentir a casa, a la vaca a ratets.

Hola nois i noies!

Avui he anat a inmigració, d’aqui 10 dies ja tinc l’alien card, i amb aixó ja puc obrir un compte al banc, tenir mòbil, llogar un pis propi, tenir un contracte de veritat, etc.

A la feina m’han ajudat moltíssim, si no no sé que hauria fet, la cosa és complicada. El president de la companyia en persona em va omplir els documents, que maco. Lo millor ha sigut anar cap allà. He anat d’hora, a la hora que els trens van de pet a pet, i hi han homes amb guants blancs que t’apreten fins que entres; la ventatge, la gent pot dormir de peu, i ho fan, en sério, no sé com, peró al tren dormen de peu.

Despres de baixar a Tennoku Isle, m’he perdut, com sempre. Quan he fet un parell de voltes per una zona portuaria, m’he donat compte que tenia un pobre policia a darrere perseguint-me per indicar-me el camí. Jo amb els cascos i el punk a tota hóstia i el pobre home darrere per ajudar-me. Aquí són molt diligents. Al final ho he trobat, he fet els tràmits i cap al curro. Aquí tinc estatus d’ingeniera, no sé ben be perqué, peró que collons, jo fardo.

També penjo fotos de xorrades vàries, i de Akihabara, el paradís dels geeks. Un barri on pots trobar tota la tecnologia que vulguis, no tan barata com diuen, peró està bé.

Atenció al careto del certificate of eligibily, si et donen el visat amb aquest careto, no són gaire exigents.

Un petó i fins aviat.

Hola penya!

Avui dissabte he anat a fer el guiri, aquí és gaijin.

Demà treballo, s’ha d’entregar una cosa dilluns, i he volgut veure un munt de coses. He anat a Hibiya, he vist el palau imperial, bueno lo que he pogut, perque hi han molts polis que no et deixen passar. He anat a Ginza, un barri molt pijo, i a Roppongi, un barri de marxa bastant hortera. Coses de guiri, ay de gaijin, perdó.

A Ginza he vist per primer cop una mani japonesa. La veritat és que els hi vindrien bé unes classes de com manifestar-se, semblaven un grup d’escoltes fent una gimcana. Hi devien haver uns cincuanta, la meitat disfressats de pokemon, anaven ordenadament guiats per la polícia, que més que controlar-los els protegia del trànsit. La mani era en contra d’una base americana que hi ha a Henoko. Jo ho entenc perfectament, serà que no hem tingut bases per allà, peró home, lia-la una mica, busca més gent, no sé, una cosa més sèria. Bueno s’haurà d’editar el manual de l’anarquista en japonés.

Ha fet un dia collonut, el temps aquí canvia d’un dia per l’altre, literalment. Un dia neva, a l’endemà un sol de primavera. Després venen els refredats, aquí tothom està refredat menys jo, serà la homeopatilla?

Un petó, demà vaig a currar, quin rotllo, peró espero sortir d’horeta i fer més fotos.

Hola nois, escric tard, m’havia de recuperar de l’emoció.

Aquesta setmana he rebut el millor regal de tots els que em podien fer, vosaltres. Us he pogut veure desde una petita finestra, i ha sigut com si fossiu aquí. He plorat, no vegis a la feina vaig haver de parar-lo. M’he descollonat, veig que ho heu celebrat sense mi, eh? Així m’agrada. I, sobretot, us he sentit molt a prop, que aquí us trobo molt a faltar.

Només puc dir, que ara que sóc lluny, em dono compte del que realment importa, el que realment vull aconseguir a la vida, i resulta que ja ho tinc. Cap feina glamourosa, ni cap trepidant ciutat podran mai comparar-se a vosaltres. A vegades sents que et falta alguna cosa, i si la busques et dones compte de que la tenies al costat. Us estimo.

Moltíssimes gràcies, espero no deixar-me a ningú, Mercè, David, Queralt, Eudald, Vero, Jordi, Marta, Joana, Martina, Luca, Pares: Mercè i Josep, Pepita, Lolita, Pepe, Jordina, Guillem, Flor, Marc, Cristi, Núria, Lina, Ignasi, Sergi, Monica, Ricard, Mateu, Mariona, Xavi Celaya, Xavi Morta, Paadin,Núria de la mosca, Rafa, F. Sanchez, Pepe Asturies, Aymar, Juan, Steph, Jose, Christian, Thomas, Juanmi, Brossa, Isidre, Dani Hippie, Silvia, María Sola, Lucía acompañada, Álex, Ángel, Vincenzo, Aurora, Gemma, Federico, Niestzche i sobretot a tu, Roger, amor meu. Atenció al moment cursi…no és propi de mi.

Us deixo unes fotos d’un dinar a casa de la Sakiko, una noia amb una família molt divertida, ja us explicaré. I de la neu, avui ha nevat, aquí l’hivern es pot tocar.