que hi ha algú?

Hola família, ara feia dies que no escrivia, he estat malalta, unes angines japoneses que m’han fet patir bastant. Els virus japonesos són petits peró letals. Com els ninjas.

El estar malalta aquí m’ha fet pensar un munt, i aixó no sempre és bo. De sobte m’he adonat que visc al japó, ja sé que sembla una tonteria, pero fins ara tenia la sensació d’estar viatjant, ja sabeu, una temporada fora de casa, amunt i avall, tot és nou i emocionant. Ara no, m’he adonat que ara estic a casa, una casa estranya que encara no he fet meva, i no sé si algun dia ho serà, és moment de integrar-se, treures la màscara de turista, cómoda i freda, i tocar de peus a terra. Ara necessito tenir algú amb qui parlar, algú que entengui el que jo no sé ni tan sols explicar. Un munt d’emocions, totes barrejades. Aquesta ciutat és dura, sobretot per una mediterrànea com jo, trobo a faltar espontaneitat, i em costa molt comunicar-me. No parlo de paraules sino d’aquella comunicació social inmediata, amb una mirada t’entens, vas pel carrer i no et sents perdut, no et sents sol. Els japonesos són collonuts, no em malentengueu, peró tenen una cultura molt complexa, i diferent de la nostra. Aquí haig de començar de zero, no hi ha res establert, res amb el que puguis comptar, tot requereix un esforç, i normalment aixó m’agrada, peró amb les angines i el fred que carda aquí, aquesta setmana ha sigut una mica gris.

Dema seré més positiva, tranquils, us penjo fotillos.

Per cert aquelles boles són pastissets, tenen una pastisseria molt bona, molt fina. A les fotos veureu bentos, el bento és una caixa de menjar,és el que menjo quasi cada dia, com un plat combinat per emportar.

El disc dels carradine m’ha fet sentir a casa, a la vaca a ratets.