tinc vacances!

Konochiwa!

Doncs sí, la setmana que ve tindré una setmana sencera de vacances, no m´ho puc creure.
Aquí no és habitual pero el meu supervisor, que es un catxondo, ha aconseguit que ens juntin uns quants festius que em treballat i tindrem uns dies.
Amb el Roger volem anar a Kyoto, que pinta molt be, i poca cosa més que els trens són caríssims. Tambe tinc ganes de disfrutar de Tokyo sense treballar, pot estar be.
Aquí ja comença la calor, bueno dia si dia no, perque plou i fot un vent que riu-te de la tramuntana. De fet vam tenir un cicló petit fa un mes, peró jo m´he enterat avui, m´ho ha dit el Mato san, es el que passa quan no pots llegir la prensa. Jo només recordo que em va destrossar el paraigües, i també que tenia la sensació que el paraigües m’arrossegava.
Doncs aixó, que estem molt be, ara millor amb les vacances que venen. De moment em penso fotre demà una farra que deixarà Tokyo tremolant!
Molts petons per tots, us trobo molt a faltar.

ja es primavera….

Hola família!

Ja ha arribat la primavera. Els sakuras florits, les samarretes de maniga curta, els hanamis, i tocava fer una spring party. El Roger va fer una foto molt representativa de la bolinga que vam pillar, ja la veieu.

Tot va molt bé, el Roger està aquí, i a més em torno a canviar de pis. Ara estem bé al piset de Oji peró em feia molt pal quedar-me sola aquí, aquest barri és una mica depriment. D´aquí un mes, més o menys, em trasllado a Shirokane, a 5 mt caminant del curro. Compartiré pis amb un colega italià, el Sandrino, un tio collonut, estic molt contenta.

Us deixo unes fotos de Kawagoe, un poblet al nord de Tokyo. Té una arquitectura curiosa, cases negres i de pedra. Aixó el va salvar dels bombardejos americans, es veu que es pensaven que ja estava destruida quan veien les cases negres.

Avui ha sigut l’aniversari del Roger, i ho hem celebrat amb un nabe pantagruelic. Estem farts i retips, peró brindant amb cava, a la vostra salut.

Ja tinc internet o sigui que ens veurem les cares sovint, je, je

estic viva!!!

 

Bones!

Per fí m’he pogut conectar, encara no tinc internet pero quan fa mooolt bon temps m’arriba senyal d’un veí. Aquí el bon temps dura poc o sigui que aprofito.

Moltes novetats, ja estic al pis nou, de debó que ha sigut duríssim, unes setmanes molt llargues i desagradables,  pero ja està. Ara visc a Oji Kamiya, un suburbi de Tokyo, està a Tokyo mateix peró al nord. En mig hora de metro estic a la feina, aixó es molt guai quan treballes tant. El barri no és res de l’altre mon, peró a mi ja m’esta bé, tinc un bon super al costat,i si necessito res puc anar caminant a Oji, de conya.

Ara començo a tenir temps per mi, ja han caigut algunes marxes tokyenses, no estan gens malament.  A més comença a tenir coleguilles, fins i tot un japones que te un bar cuba on es serveix menjar mexica. Tot una trovalla, aqui hi ha gent molt guai, entre mig de la multitud pots trobar gent de puta mare. Al principi costa, hi ha molta gent peró tothom va amb pressa, es difícil canviar el xip, pero al final sempre te’n surts, suposo que a una ciutat més petita és més senzill.

Us penjo moltíssimes fotos, del pis, de varies coses i sobretot de yoyogi park. És guapíssim, un parc on es reuneix tothom, famílies, equips de beisbol, amics, gent de festa ballant, grups tocant, rockabillies, gent que treu el gos. És un lloc on tothom és feliç, ningú emprenya ningú i tothom riu, i aixó costa de veure aquí. Els westerns del curro ens em fet asiduus. Sobretot ara que sembla que ja comença la primavera, com canvia tot quan fa sol.

Res més, un petó molt gran i fins aviat!

Guillem m’ha agradat molt el teu comentari,  peró encara falta una mica perque torni a fer turnos…

quotidianitat

 

Hola família!

Aquesta setmana no he escrit perque em vaig quedar sense internet i tinc moltes coses per explicar.

La primera, tinc pis, ja us penjaré fotos i us explicaré una mica millor mes endavant.

La segona, tinc compte al banc, shinsei bank.

La tercera, he anat a un onsen. És un balneari japones, amb piscines d’aigua prou calenta com per bullir una gamba. Va estar de conya, un amic em va portar. Vam anar a Toshimaen, prop de Nerima, el lloc era modernillo, tipo spa. Hi havia una piscina central enorme, i a fora vàries banyeres d’aigua calenta amb diferents minerals. També una sauna seca, i tot a dins d’un jardí japonés. La sensació és fantàstica, el cos calent i el cap fred, feia rasca, així no et marejes. També hi havia una piscina amb aigua molt salada, picava molt. Va ser molt relaxant, perfecte després d’una setmana plena de tràmits i feina.

La quarta i la més impactant. Ha passat, sabia que passaria peró no sabia quan. A la fí ha arribat, he viscut un terratrèmol. No patiu, no va ser fort, només 3.2. Va ser molt graciós perque em va passar al tren, el conductor anava dient coses en japonés, peró com que sempre diuen coses jo tranquila. Després va venir lo bó, dues o tres sacsejades ben maques. La penya ni es va inmutar, jo els anava mirant amb cara d’espantada i res, els tius seguien dormint i escrivint al mobil. Jo em pensava que el tren s’havia trencat i resulta que era un terratrèmol. Quina penya més dura, ni tan sols paren els trens.

Bueno us deixo unes fotos variopintes, n’hi han d’una festa que vam fer a casa, amb les companyes de pis. Va ser molt divertit, com priva aquesta gent, acaven les existencies de la vaca en un tres i no res.

Apa m’en vaig a dormir que demà toca feina.

Salut.

crónica de la setmana

 

Bueno, aquesta setmana ha sigut llarga i intensa, així que fotaré una parrafada que us deixaré estabornits!.

Primer de tot, ja tinc el visat marcat al passaport, sembla una xorrada peró no ho és, és un pas important a la complicada burocràcia japonesa. Després d’aixó, vaig anar a sol.licitar l’alien card a l’ajuntament de Kita-ku, el meu barri. Tremendo, la primera tanda de fotos del fotomaton, surto mirant abaix intentant llegir en japonés, cosa que, com podeu imaginar, no vaig aconseguir. Encara no tinc l’alien card peró m’han donat un certificat que et posa les coses molt fàcils.

Segon pas, compte del banc, aixó ho faig el dilluns perque s’ha de tenir mòbil per tenir un compte al banc.

Tercer pas, mòbil. Ja el tinc! Per cert quan estava fent el contracte, el dependent m’ha dit si m’agradava el café. Aquí és costum fer els tractes i negocis amb un te o café, així que jo li he dit , i tant!. Doncs no, el tio ha tret una cafetera de sota el mostrador en plan hostessa del 123, resulta que regalen una cafetera amb el contracte nou, i li he fotut una cara de decepció que el tio ha flipat. No es que no m’agradi la seva cafetera, es que tenia fred, i son, i un café m’hagues anat de puta mare.

Quart pas, apartament, estic esperant que em diguin alguna cosa d’un que vaig veure dissabte, si tot va bé, habemus zulo! És un piset petitet peró molt apanyat a Oji kamiya, el barri no és que sigui la bomba, Jujo és més bonic, peró està a 35 mt en metro de la feina, i és tranquil, té un balcó gran, solet tot el dia, i vistes dels taulats del barri, per mi està de conya.

Com veieu ha sigut una setmana de lo més “entretinguda”, a part d’aixó i de la feina, poca cosa més.

Us deixo fotos de la meva passejada d’avui, he anat a Yoyogi, un parc guapíssim que està ple de gent. Veureu casoris tradicionals japonesos i frikis tradicionals japonesos. Un completo.

Un petonet i fins aviat.

decàleg de topics I

Tòpic 1: Els japonesos són baixets. Doncs no molt més que els espanyols, tenint en compte que un parell de generacions han viscut una guerra, no n’hi ha per tant.

Tòpic 2: Menjen molt peix. Menjen molt de tot,els hi encanta menjar a totes hores, són bons menjadors i bebedors.

Tòpic 3: Foten empentes al metro. És impossible no fotre empentes en aquest metro.

Tòpic 4: Miren als extranjers descaradament. A Tokyo hi ha tants extranjers que no els hi foten ni cas.

Tòpic 5: Són grocs. Jo encara estic buscant algun que ho sigui.

Tòpic 6: Porten kimono. Alguna iaia he vist, peró no és molt habitual.

Tòpic 7: Els lavabos japonesos tenen un chorrico d’aigua. Doncs jo nomes l’he vist al curro, i la veritat és que, collons el chorrico, t’alegra molts matins!

Tòpic 8: Menjen arrós a totes hores. Aixó sí, aquí no tens problemes de panxa.

Tòpic 9: Es saluden fent reverències. Més que una reveréncia és un moviment sobtil de cap, em costarà treure’m el costum quan torni a Barna.

Tòpic 10: Són uns sosos. Qui digui aixó no s’ha pres unes birres amb ells, quin perill!

 

Com sempre, fotos clicant als japos en tanga.

Salut!

que hi ha algú?

Hola família, ara feia dies que no escrivia, he estat malalta, unes angines japoneses que m’han fet patir bastant. Els virus japonesos són petits peró letals. Com els ninjas.

El estar malalta aquí m’ha fet pensar un munt, i aixó no sempre és bo. De sobte m’he adonat que visc al japó, ja sé que sembla una tonteria, pero fins ara tenia la sensació d’estar viatjant, ja sabeu, una temporada fora de casa, amunt i avall, tot és nou i emocionant. Ara no, m’he adonat que ara estic a casa, una casa estranya que encara no he fet meva, i no sé si algun dia ho serà, és moment de integrar-se, treures la màscara de turista, cómoda i freda, i tocar de peus a terra. Ara necessito tenir algú amb qui parlar, algú que entengui el que jo no sé ni tan sols explicar. Un munt d’emocions, totes barrejades. Aquesta ciutat és dura, sobretot per una mediterrànea com jo, trobo a faltar espontaneitat, i em costa molt comunicar-me. No parlo de paraules sino d’aquella comunicació social inmediata, amb una mirada t’entens, vas pel carrer i no et sents perdut, no et sents sol. Els japonesos són collonuts, no em malentengueu, peró tenen una cultura molt complexa, i diferent de la nostra. Aquí haig de començar de zero, no hi ha res establert, res amb el que puguis comptar, tot requereix un esforç, i normalment aixó m’agrada, peró amb les angines i el fred que carda aquí, aquesta setmana ha sigut una mica gris.

Dema seré més positiva, tranquils, us penjo fotillos.

Per cert aquelles boles són pastissets, tenen una pastisseria molt bona, molt fina. A les fotos veureu bentos, el bento és una caixa de menjar,és el que menjo quasi cada dia, com un plat combinat per emportar.

El disc dels carradine m’ha fet sentir a casa, a la vaca a ratets.

alien card i collonades vàries

Hola nois i noies!

Avui he anat a inmigració, d’aqui 10 dies ja tinc l’alien card, i amb aixó ja puc obrir un compte al banc, tenir mòbil, llogar un pis propi, tenir un contracte de veritat, etc.

A la feina m’han ajudat moltíssim, si no no sé que hauria fet, la cosa és complicada. El president de la companyia en persona em va omplir els documents, que maco. Lo millor ha sigut anar cap allà. He anat d’hora, a la hora que els trens van de pet a pet, i hi han homes amb guants blancs que t’apreten fins que entres; la ventatge, la gent pot dormir de peu, i ho fan, en sério, no sé com, peró al tren dormen de peu.

Despres de baixar a Tennoku Isle, m’he perdut, com sempre. Quan he fet un parell de voltes per una zona portuaria, m’he donat compte que tenia un pobre policia a darrere perseguint-me per indicar-me el camí. Jo amb els cascos i el punk a tota hóstia i el pobre home darrere per ajudar-me. Aquí són molt diligents. Al final ho he trobat, he fet els tràmits i cap al curro. Aquí tinc estatus d’ingeniera, no sé ben be perqué, peró que collons, jo fardo.

També penjo fotos de xorrades vàries, i de Akihabara, el paradís dels geeks. Un barri on pots trobar tota la tecnologia que vulguis, no tan barata com diuen, peró està bé.

Atenció al careto del certificate of eligibily, si et donen el visat amb aquest careto, no són gaire exigents.

Un petó i fins aviat.

soc una gaijin

Hola penya!

Avui dissabte he anat a fer el guiri, aquí és gaijin.

Demà treballo, s’ha d’entregar una cosa dilluns, i he volgut veure un munt de coses. He anat a Hibiya, he vist el palau imperial, bueno lo que he pogut, perque hi han molts polis que no et deixen passar. He anat a Ginza, un barri molt pijo, i a Roppongi, un barri de marxa bastant hortera. Coses de guiri, ay de gaijin, perdó.

A Ginza he vist per primer cop una mani japonesa. La veritat és que els hi vindrien bé unes classes de com manifestar-se, semblaven un grup d’escoltes fent una gimcana. Hi devien haver uns cincuanta, la meitat disfressats de pokemon, anaven ordenadament guiats per la polícia, que més que controlar-los els protegia del trànsit. La mani era en contra d’una base americana que hi ha a Henoko. Jo ho entenc perfectament, serà que no hem tingut bases per allà, peró home, lia-la una mica, busca més gent, no sé, una cosa més sèria. Bueno s’haurà d’editar el manual de l’anarquista en japonés.

Ha fet un dia collonut, el temps aquí canvia d’un dia per l’altre, literalment. Un dia neva, a l’endemà un sol de primavera. Després venen els refredats, aquí tothom està refredat menys jo, serà la homeopatilla?

Un petó, demà vaig a currar, quin rotllo, peró espero sortir d’horeta i fer més fotos.

Pels millors amics del món….

Hola nois, escric tard, m’havia de recuperar de l’emoció.

Aquesta setmana he rebut el millor regal de tots els que em podien fer, vosaltres. Us he pogut veure desde una petita finestra, i ha sigut com si fossiu aquí. He plorat, no vegis a la feina vaig haver de parar-lo. M’he descollonat, veig que ho heu celebrat sense mi, eh? Així m’agrada. I, sobretot, us he sentit molt a prop, que aquí us trobo molt a faltar.

Només puc dir, que ara que sóc lluny, em dono compte del que realment importa, el que realment vull aconseguir a la vida, i resulta que ja ho tinc. Cap feina glamourosa, ni cap trepidant ciutat podran mai comparar-se a vosaltres. A vegades sents que et falta alguna cosa, i si la busques et dones compte de que la tenies al costat. Us estimo.

Moltíssimes gràcies, espero no deixar-me a ningú, Mercè, David, Queralt, Eudald, Vero, Jordi, Marta, Joana, Martina, Luca, Pares: Mercè i Josep, Pepita, Lolita, Pepe, Jordina, Guillem, Flor, Marc, Cristi, Núria, Lina, Ignasi, Sergi, Monica, Ricard, Mateu, Mariona, Xavi Celaya, Xavi Morta, Paadin,Núria de la mosca, Rafa, F. Sanchez, Pepe Asturies, Aymar, Juan, Steph, Jose, Christian, Thomas, Juanmi, Brossa, Isidre, Dani Hippie, Silvia, María Sola, Lucía acompañada, Álex, Ángel, Vincenzo, Aurora, Gemma, Federico, Niestzche i sobretot a tu, Roger, amor meu. Atenció al moment cursi…no és propi de mi.

Us deixo unes fotos d’un dinar a casa de la Sakiko, una noia amb una família molt divertida, ja us explicaré. I de la neu, avui ha nevat, aquí l’hivern es pot tocar.

okonomiyaki

Hola família, avui he anat a fer el passeig de rigor per penjar més fotos, Mateu i Ricard no us podeu queixar.

He estat a Shinjuku, un barri Blade Runner, per la seva estació hi passen cada dia dos mil.lions de persones, no a la vegada, per suposat.

Després he quedat a Shibuya amb els primers amics que tinc, que no siguin de la feina. Dos nois mooolt macos que la Elisa em va presentar per mail, gràcies Elisa i records. Hem menjat okonomiyaki, boníssim i molt divertit, et porten uns bols amb els ingredients, i tú mateix et fas l’okonomiyaki a una planxa que hi ha a la taula. És com una truita peró molt flonja, amb col, alguna verdura i un ingredient que pot ser peix o carn.

Després de molt menjar i xerrar, he anat a fer fotos de nit a Shibuya, amb la il.luminació. Aquí les deixo.

Anècdota del dia: avui us explicaré la història del daruma, el monyaco aquest tan lleig. Daruma era un budista indi que va viatjar per xina, allí va meditar durant 9 anys fins que se li van podrir els peus i li van caure. Els japonesos regalan aquests ninos per any nou i pels aniversaris, sempre es regalen sense ulls, i tu li pintes un ull i demanes un desig, quan s’acompleix li pintes l’altre. El curiós es que no esperen que el desig s’acompleixi de manera gratuita, saben que hauràs de fer grans esforços per aconseguir-lo. El daruma sempre es recupera quan cau, és com un tentetieso, i aixó simbolitza l’esforç i la perseverància. Aquesta tradició m’ha fet conéixer una mica millor la mentalitat japonesa.

Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions, que jo prou feina tinc….

Una abraçada.

Harajuku y Aoyama

Com es nota que tinc festa a la feina, vinga a fer fotos i escriure, entre setmana no serà tan fàcil.

Avui és dilluns peró tinc festa, és “seijin no hi”. És una festa on els nois i noies que fan vint anys es vesteixen de vint i un botons per celebrar la majoria d’edat. Les noies amb kimono, i els noies de traje. Van a no sé on, i l’alcalde del barri els hi fa un discurs, després van tots a embolingar-se tota la nit perque ja poden beure. Quin pais, aquí no es dissimula res. Jo n’he pillat alguna pel carrer peró menys de les que voldria.

Per si algú es pensava que m’havia inventat lo de Tokyo i que estava a casa tancada amb l’ordinador, aquí deixo la prova.

He anat per Harajuku un barri de botigues indies, per jovenets, vaja. Després a Aoyama que està al costat, i que és per penya pastosa, chanel, prada, etc. Després m’he perdut bastant i no sé a on he estat.

Bueno demà a currar, aixó ja no fa enveja eh?

La veritat es que aquí es curra un munt.

Un petó per tots, bueeeeno un parell per cada un.

shibuya

Avui toca shibuya, és un barri del tipus blade runner, que dic jo.

M’he aixecat d’horeta per no pillar l’hora bèstia i tot i així ja veieu a les fotos que és una burrada. És un barri comercial, molt comercial, consumisme en estat pur, peró per conéixer Tokyo s´hi ha d’anar.

El gos és una estàtua d’ Hachiko, un gos que va esperar al seu amo a l’estació de Shibuya fins que va morir, evidentment ningú li va dir que el seu amo havia mort d’un infart. Aquí és tot un símbol de fidelitat. Hi han un munt de nois i noietes joves que queden a l’estàtua.

El més impressionant, el soroll, les pantalles, el caos i l’ordre a la vegada. Aixó és una cosa que em sobta molt. Aquí tot sembla un caos, peró en veritat tothom sap el que ha de fer, hi ha un ordre absolut sobre les coses, és molt estrany. Després de molt voltar i comprar-me una jaqueta, està fent un fred de collons, a dinar. Un ramen, és una sopa que porta fideus, verdures, carn o peix, algues i a vegades un ou. No m’ho he pogut acabar, pero la sopa calenta m’ha refet.

Una cosa que també em sobta és el preu de les coses, tot és més barat, o tinc molta sort o aixó de que Tokyo és car és una llegenda del passat. Floreta, les converse a menys de 30€! i de tots colors. Després del ramen i caminar una mica més he decidit tirar cap al meu barri, tranquilet i personal, com un poblet, i us he fet un petit seguiment del camí que faig cada matí, també us ensenyo la meva habitació, ara que està endressada…

私はほしいと思う ( segur que esta mal escrit…. gomen nasai )

ja soc aquí!

Hola a tothom!

Despres d’uns dies recuperant-me del jet-lag, ha sigut duríssim treballar amb japonesos sense haver dormit, per fi tinc temps d’escriure.

No se per on començar, aixó és al.lucinant, cada tres carrers canvia el paisatge, i pots passar del més pur estil blade runner, a un barri de casetes i botiguetes de barri de lo més tranquil.

Començo pel primer que vaig veure, la feina. Em va venir a buscar el Leo, un jefazo la mar de simpàtic, és de Flint, Michigan. Em va portar a la feina, un edifici inmens en mig de molts edificis inmensos, a l’empresa treballa moltíssima gent i tots han sigut collonuts amb mí. Estic molt contenta, al cap i a la fí és on passaré més hores.

Segon, el meu barri, Jujo. En Miura san em va acompanyar a casa, aquí és moooolt fàcil perdre’s. El barri em va encantar, he penjat unes fotos pero ja en faré més un dia que no plogui, canvia molt.

Per cert avui dissabte, he anat a fer un volt i s’ha posat a ploure i de seguida he comprat un paraigües, aixó és un missatge en clau per les napolitanes, je,je…

Visc en una guest house amb cinc noies, peró només he vist tres. Són molt simpàtiques i preguntones, com tothom aquí. Allà on vaig em parlen en japones i quan veuen no pillo res, em comencen a preguntar un munt de coses en anglés macarronic, com el meu. Són molt amables, si et perds o busques alguna cosa només has de preguntar, si no ho saben, t’ho busquen. I sempre riuen, allà on vagis et somriuen i aixó s’agraeix.

No tinc gaire més a explicar, perque aquesta setmana bàsicament he treballat, pero ara tinc un cap de setmana de tres dies, ja veureu el dilluns, je je

Només una aventurilla més, vaig agafar el tren a les vuit, normalment el pillo a les deu i quart, l’hora punta. I sí, és veritat, si no queps al tren uns tios amb guants blancs t’empenyen fins que entras, peti qui peti ningú arriba tard a treballar.

Doncs res més de moment, un peto molt gros a la meva família i als meus vaqueros!

Per veure les fotos, cliqueu la imatge.